Article publicat a l’exemplar de Març de la revista Arròs amb Salseta.

En l’article anterior vam establir paral·lelismes entre l’economia i la medicina, centrant-nos en el diagnòstic i tractament que es va aplicar a la crisi econòmica actual i, seguint amb el mateix fl conductor, en aquest article ens centrarem en la fgura dels polítics, els suposats metges, encarregats de diagnosticar, tractar i curar les adversitats en la nostra economia.

Analitzant el procés que han duit a terme els nostres “metges” durant els darrers anys, ens du a plantejar- nos una sèrie de qüestions:

1. Suposant que tenim al capdavant del nostre país als polítics més competents, professionals i imparcials del país (tal i com es presenten ells), com és possible que després de cinc anys no s’hagi aplicat un tractament coherent sense haver de perjudicar tant l’estat del benestar?

2. Analitzant els errors del passat, l’estratègia més benefciosa per Espanya seria fomentar la innovació i l’educació, impulsar a l’emprenedor, i incentivar l’I+D. Com és possible que aquesta política, sigui ja no ignorada, sinó atacada amb retallades continues?

La corporació de “metges” espanyola, representada per la classe política, ha estat responsable directa de la generació de diverses bombolles que han agreujat la malaltia econòmica que patim actualment. César Molinas en el seu llibre ¿Qué hacer con España? defneix la classe política espanyola en matèria econòmica com una “generadora compulsiva de burbujas”.

Començant per la bombolla immobiliària, seguint amb la bombolla energètica i acabant amb la bombolla d’infraestructures públiques.

A Espanya les macro-urbanitzacions es materialitzaven mitjançant complexes negociacions que es traduïen no només en noves construccions, sinó en fnançament de partits polítics, comissions, més comissions i nombroses fortunes personals.

La bombolla d’energies renovables, presentada pels polítics com una aposta per situar-se en l’avantguarda de la lluita contra el canvi climàtic, s’ha convertit en un dels motius pels quals les famílies i empreses espanyoles paguem l’electricitat més cara d’Europa.

I que dir de les nombroses infraestructures públiques innecessàries que s’han construït a l’Estat espanyol amb costos astronòmics a benefci de constructors i polítics, i a perjudici dels contribuents?

Construccions com el famós aeroport de Castelló on l’únic que hi vola, els dies de vent, és la pols que ha agafat l’estàtua del senyor Fabra; autopistes on sí hi podria aterrar un avió, donada l’absència de cotxes que hi circulen; o estacions d’AVE on tindríem temps de llegir 50 exemplars de l’Arròs amb Salseta esperant un passatger.

I sí senyors, tot l’esmentat anteriorment ha estat possible gràcies a la permissivitat dels polítics espanyols ja que, són ells els que tenen el poder de legislar i marcar unes pautes que controlin la dinàmica i l’ètica de les activitats econòmiques d’un país.

Pensam que el govern estatal tenia medis per saber que moltes d’aquestes inversions resultarien no productives i que, en algun moment, tots aquests excessos ens passarien factura; i vaja si n’han passat de factura!

Però pot ser que, tot i sabent les conseqüències d’aquests excessos, es prioritzava l’interès econòmic, les comissions, els favors a amics o la foto de triomf amb el trofeu al darrere?

Pot ser que a l’hora de prendre decisions es tengui més en compte la por a perdre privilegis, o que les eleccions són cada quatre anys, i no les implicacions que tendran aquestes mesures a llarg termini?

Pot ser el problema no sigui tant la poca qualifcació i desconeixement dels temes en que legislen d’alguns dels polítics d’avui en dia (que també ho és), sinó el conficte entre interessos partidistes o personals i fer el que realment benefcia al desenvolupament econòmic del país.

Creiem que la recuperació econòmica d’aquest país, entre moltes altres coses, passa pel canvi d’hàbits de la classe política espanyola. Es necessiten »metges» professionals que legislin i actuïn amb sentit comú vetllant per la bona salut de l’economia del país.

Article publicat a l’exemplar de Febrer de la revista Arròs amb Salseta.

Primer de tot, ens presentarem. Som dos joves binissalemers amb inquietuds econòmiques i intentarem proporcionar-vos una visió simplificada dels processos, problemes i polítiques econòmiques de l’actualitat.

Som en Llorenç Torrens, estudiant del quart any del grau d’Administració i Direcció d’Empreses a l’UIB i administratiu a l’empresa APSL, i en Joaquin Llabrés, estudiant de quart any del grau d’Economia a l’UIB.

En medicina, hi ha malalties que necessiten un diagnòstic i tractament adequat i específic, doncs bé, en l’economia passa el mateix. Cada crisi és un món i cada una necessita un tipus de tractament ajustat a la tipologia i magnitud d’aquesta.

A Espanya, el primer error que es va cometre va ser pensar que la crisi actual era una crisi de demanda i que el que s’havia de receptar era medicina Keynesiana. I que és medicina Keynesiana? simple, augmentar les despeses públiques.

El govern va actuar amb polítiques fiscals per intentar salvar l’economia, ajudant al sector automobilístic, bancari, constructor (amb el “plan E”), etc.

Però al final, aquestes polítiques, derivades d’un mal diagnòstic, només suposaren un agreujament del problema, és més, aquest tractament equivocat ha fet que la crisi, avui en dia, encara sigui més greu.

En paraules mèdiques, l’augment de la despesa pública va servir com a analgèsic, però no era el potent antibiòtic que necessitàvem per sortir de la recessió.

Tot això va dur a haver de fer-se un nou plantejament i a realitzar un nou diagnòstic i tractament. El problema de l’economia espanyola es concentra en el dèficit del sector exterior, és a dir, que a Espanya les importacions (béns i serveis comprats a l’estranger) són bastant superiors a les exportacions (béns i serveis que ens compren).

Analitzant els indicadors de competitivitat, podem apreciar que el problema no resideix en les exportacions ja que, a pesar d’haver perdut competitivitat any rere any des de l’entrada a l’euro, aquestes s’han comportat de manera acceptable i Espanya no ha perdut quota de mercat.

Per tant, el problema es concentra en les importacions. El que ha passat és que hem gastat massa i hem gastat a nivells que superen els de la nostra productivitat i, per tant, hem hagut de comprar a l’estranger. Per aquesta raó es va deteriorar el sector exterior i va créixer tant l’endeutament.

Una altra de les principals causes del problema fou la brutal superioritat de la taxa d’inversió front a l’estalvi, estalvi que estava a nivells similars al de les economies més fortes d’Europa. Algú pot pensar… Però no és bo que el país inverteixi? Docs sí que ho és, però el problema d’Espanya és que aquesta inversió es va canalitzar fonamentalment en la construcció de cases i més cases, molt per sobre de la demanda real, aeroports sense passatgers, etc. És a dir, inversió no productiva.

Tot això ha estat possible perquè ha resultat molt fàcil i barat endeutar-se, principalment perquè el mercat ha discriminat el risc erròniament; si no, no s’explica que es demanessin interessos similars a Espanya que a Alemanya o França.

Any rere any aquest deute es va anar acumulant fins arribar a límits insostenibles, pròxims al 100% de PIB.

A partir d’aquí la recepta mèdica idònia és aquella que podríem receptar a una persona amb sobrepès, ja que li diríem que ha d’ingerir menys calories i cremar-ne més, és a dir, reajustar els seus hàbits.

El mateix passa en l’economia, ja que el que s’ha de fer per aturar aquest augment insostenible de l’endeutament és reduir les despeses i augmentar els ingressos, tan simple, tan complex i dolorós a la vegada, a través d’una consolidació fiscal.

Creiem, però que aquestes polítiques d’austeritat haurien de tenir una major sensibilitat per àmbits com l’educació, sanitat o pensions, que actualment son els més castigats per les retallades. Clar està, que invertir en la formació i l’educació de les persones d’un país marcarà el futur d’aquest, cosa que actualment pareix que no es té en compte.