Article publicat a l’exemplar de  Maig de la revista Arròs amb Salseta.

En matèria econòmica la prima de risc és la diferència entre l’interès que es paga pel deute d’un país i el que es paga pel d’un altre.

A Europa, és el sobrepreu que exigeixen els inversors per a comprar el deute d’un país respecte a Alemanya. Alemanya s’utilitza com a referència perquè està considerada l’economia més estable i amb menys problemes econòmics i financers. Posem per cas que et venen a demanar doblers, dos amics teus, en “Faustino Pago”, que té fama de mal pagador i de ser un “butxaques foradades” i per altra banda na “Susi Pago” que sol ser bona pagadora i es troba en una bona situació econòmica. És evident que el risc de què el primer no et torni els doblers és major que el de què la segona no ho faci, per tant, posats a demanar un interès pel nostre préstec, aquest serà major en el primer cas que en el segon.

Per exemple, a na Susi Pago li demanarem un 5% d’interès per deixar-li els nostres doblers, però a nen Faustino Pago un 7%, ja que el risc d’impagament és major.
Per tant, la prima de risc seria del 2% (7%-5%).
Doncs bé, simplificadament això és el que passa a Europa i per això hi ha països amb diferents primes de risc i Alemanya és considerada la referència per la seva millor situació econòmica i estabilitat.

A Europa podem identificar dos grans grups de països diferenciats per la seva situació econòmica, i com és de suposar la prima de risc és més elevada en el grup de països amb una situació més precària.
Aquests són els anomenats països “PIIGS”, un acrònim pejoratiu en anglès amb el qual els mitjans de comunicació financers es refereixen al grup de països de la Unió Europea que tenen majors problemes econòmics i financers (Portugal, Italy, Ireland, Greece , Spain).

Analitzant l’evolució de la prima de risc a espanya podem distingir tres etapes;

Una primera etapa, compresa entre els anys 2007 i 2011. A l’inici d’aquest període la prima de risc era quasi 0, ja que Espanya es finançava al mateix cost que Alemanya. Posteriorment es va iniciar una escalada prolongada de la prima de risc provocada, entre altres factors, per l’inici de la crisi econòmica on la prima de risc arribà als més de 400 punts.

La segona etapa fou la més crítica i va transcórrer durant la segona meitat de l’any 2012 on es fa públic el rescat i nacionalització de Bankia, Espanya demana un rescat per la precària situació econòmica del sector bancari i la rendibilitat exigida als bons espanyols es dispara a màxims històrics. La prima de risc arribà als 638 punts.

Al final d’aquesta etapa els mercats s’estabilitzen gràcies a l’anunci per part del BCE d’un programa de bons per països amb problemes.

La tercera etapa, que comença a l’any 2013, ve marcada per una millora de la situació gràcies, en gran part, al recolzament econòmic rebut per part de la unió europea, cosa que fa baixar la prima de risc per davall de l’anomenada barrera psicològica dels 200 punts.

Cal esmentar, però, que tot i que la prima de risc es situï en nivells òptims, seguim arrossegant i augmentant un deute molt gran, i que el recolzament rebut des d’Europa ens manté sotmesos a les mans rectores de la Unió Europea. De fet, alguns medis de comunicació ja han anunciat noves mesures d’ajustament i retallades imposades des d’Europa.

Tot i això, podem afirmar que la baixada de la prima de risc ens permet finançar- nos més fàcilment i a un cost menor.

Article publicat a l’exemplar d’Abril de la revista Arròs amb Salseta.

En aquesta ocasió intentarem aclarir el concepte de deflació i explicar les implicacions que pot tenir aquesta en una economia com l’espanyola.

En els medis de comunicació, les darreres setmanes ha estat molt present el fenomen de la deflació, hem sentit declaracions d’alts càrrecs com Mario Draghi, president del Banc Central Europeu o de Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional.

La deflació és una caiguda dels preus que es prolonga durant varis períodes (durant dos trimestres, com a mínim, segons el Fons Monetari Internacional). És el fenomen contrari a la inflació.
No s’ha de confondre amb la desinflació, que es coneix com una desacceleració del creixement dels preus. La desinflació suposa un creixement menor dels preus i la deflació una disminució d’aquests durant varis períodes.

Molta gent pot pensar que una baixada reiterada dels preus té un efecte positiu, però no sempre és així.
En un període curt de temps sí, ja que el fenomen genera efectes positius sobre el consum provocats per l’augment del poder adquisitiu que suposa una baixada dels preus.

En canvi, quan la deflació es prolonga en el temps té un impacte molt negatiu sobre l’economia, i més encara quan es tracta d’economies altament endeutades i amb altes taxes d’atur, com la nostra. A aquestes altures resulta difícil negar que Europa ha caigut en la trampa de la deflació, i que la por a aquest fenomen va dur al BCE realitzar la històrica baixada dels tipus d’interès al 0,25%.
Els tipus d’interès són una mesura d’inquietud en l’economia i podem afirmar que quan el banc més conservador de tots (el Banc Central Europeu) les situa al voltant del 0% i, així i tot les inquietuds no responen, és que algun fenomen econòmic s’amaga rere aquestes xifres.
Aquest fet no fa més que confirmar que les expectatives de l’Eurozona no acaben de ser esperançadores; a una recuperació amb altes taxes d’atur, un sector bancari debilitat i un nivell de deute molt alt s’hi afegeix el nou “fantasma” de la deflació.
La deflació és perillosa perquè els deutes passen a valer més ja que el valor dels doblers augmenta. Aquesta es produeix quan l’oferta de béns i serveis en una economia és superior a la demanda; les empreses es veuen abocades a reduir els preus per poder vendre la producció i no acumular tants stocks.
Si les circumstàncies econòmiques fossin normals, la deflació podria ser benvinguda ja que la caiguda dels preus genera un efecte riquesa o augment del salari real (cobrant el mateix sou podem comprar més coses) que tendeix a augmentar el consum de les famílies, com hem dit abans.
No obstant, si la deflació es fa persistent en el temps comença a ser un problema greu per a tot el sistema econòmic.
Primerament, aquesta induirà a diferir el consum, és a dir, els consumidors tendiran a posposar la seva decisió de compra al adonar-se’n de la tendència baixista dels preus esperaran a què aquests baixin encara més, el que crea una espiral destructiva del consum que obligarà a baixar encara més els preus.
Seguidament la reducció dels preus en el mercat minorista transcendeix al majorista i perjudica als fabricants, que es troben amb un excés d’oferta i es veuen obligats a reduir la planta de fabricació, la producció i la plantilla de treballadors.
Si els fabricants redueixen la planta i redueixen la seva inversió es produirà també un excés d’oferta de treball i això induirà a baixar els salaris, augmentar la taxa d’atur i a la contracció econòmica. Segons han informat alguns medis de comunicació el Banc Central Europeu planeja un programa de compra de bons per aportar una injecció de liquiditat per a combatre la deflació.
Esperam que la teràpia aplicada per el BCE solucioni o almanco minimitzi els efectes nocius de la deflació sobre el consum i la demanda interna del país, ja que aquests són els autèntics propulsors d’una economia com la nostra.