Article publicat a l’exemplar de  Maig de la revista Arròs amb Salseta.

En matèria econòmica la prima de risc és la diferència entre l’interès que es paga pel deute d’un país i el que es paga pel d’un altre.

A Europa, és el sobrepreu que exigeixen els inversors per a comprar el deute d’un país respecte a Alemanya. Alemanya s’utilitza com a referència perquè està considerada l’economia més estable i amb menys problemes econòmics i financers. Posem per cas que et venen a demanar doblers, dos amics teus, en “Faustino Pago”, que té fama de mal pagador i de ser un “butxaques foradades” i per altra banda na “Susi Pago” que sol ser bona pagadora i es troba en una bona situació econòmica. És evident que el risc de què el primer no et torni els doblers és major que el de què la segona no ho faci, per tant, posats a demanar un interès pel nostre préstec, aquest serà major en el primer cas que en el segon.

Per exemple, a na Susi Pago li demanarem un 5% d’interès per deixar-li els nostres doblers, però a nen Faustino Pago un 7%, ja que el risc d’impagament és major.
Per tant, la prima de risc seria del 2% (7%-5%).
Doncs bé, simplificadament això és el que passa a Europa i per això hi ha països amb diferents primes de risc i Alemanya és considerada la referència per la seva millor situació econòmica i estabilitat.

A Europa podem identificar dos grans grups de països diferenciats per la seva situació econòmica, i com és de suposar la prima de risc és més elevada en el grup de països amb una situació més precària.
Aquests són els anomenats països “PIIGS”, un acrònim pejoratiu en anglès amb el qual els mitjans de comunicació financers es refereixen al grup de països de la Unió Europea que tenen majors problemes econòmics i financers (Portugal, Italy, Ireland, Greece , Spain).

Analitzant l’evolució de la prima de risc a espanya podem distingir tres etapes;

Una primera etapa, compresa entre els anys 2007 i 2011. A l’inici d’aquest període la prima de risc era quasi 0, ja que Espanya es finançava al mateix cost que Alemanya. Posteriorment es va iniciar una escalada prolongada de la prima de risc provocada, entre altres factors, per l’inici de la crisi econòmica on la prima de risc arribà als més de 400 punts.

La segona etapa fou la més crítica i va transcórrer durant la segona meitat de l’any 2012 on es fa públic el rescat i nacionalització de Bankia, Espanya demana un rescat per la precària situació econòmica del sector bancari i la rendibilitat exigida als bons espanyols es dispara a màxims històrics. La prima de risc arribà als 638 punts.

Al final d’aquesta etapa els mercats s’estabilitzen gràcies a l’anunci per part del BCE d’un programa de bons per països amb problemes.

La tercera etapa, que comença a l’any 2013, ve marcada per una millora de la situació gràcies, en gran part, al recolzament econòmic rebut per part de la unió europea, cosa que fa baixar la prima de risc per davall de l’anomenada barrera psicològica dels 200 punts.

Cal esmentar, però, que tot i que la prima de risc es situï en nivells òptims, seguim arrossegant i augmentant un deute molt gran, i que el recolzament rebut des d’Europa ens manté sotmesos a les mans rectores de la Unió Europea. De fet, alguns medis de comunicació ja han anunciat noves mesures d’ajustament i retallades imposades des d’Europa.

Tot i això, podem afirmar que la baixada de la prima de risc ens permet finançar- nos més fàcilment i a un cost menor.

Article publicat a l’exemplar d’Abril de la revista Arròs amb Salseta.

En aquesta ocasió intentarem aclarir el concepte de deflació i explicar les implicacions que pot tenir aquesta en una economia com l’espanyola.

En els medis de comunicació, les darreres setmanes ha estat molt present el fenomen de la deflació, hem sentit declaracions d’alts càrrecs com Mario Draghi, president del Banc Central Europeu o de Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional.

La deflació és una caiguda dels preus que es prolonga durant varis períodes (durant dos trimestres, com a mínim, segons el Fons Monetari Internacional). És el fenomen contrari a la inflació.
No s’ha de confondre amb la desinflació, que es coneix com una desacceleració del creixement dels preus. La desinflació suposa un creixement menor dels preus i la deflació una disminució d’aquests durant varis períodes.

Molta gent pot pensar que una baixada reiterada dels preus té un efecte positiu, però no sempre és així.
En un període curt de temps sí, ja que el fenomen genera efectes positius sobre el consum provocats per l’augment del poder adquisitiu que suposa una baixada dels preus.

En canvi, quan la deflació es prolonga en el temps té un impacte molt negatiu sobre l’economia, i més encara quan es tracta d’economies altament endeutades i amb altes taxes d’atur, com la nostra. A aquestes altures resulta difícil negar que Europa ha caigut en la trampa de la deflació, i que la por a aquest fenomen va dur al BCE realitzar la històrica baixada dels tipus d’interès al 0,25%.
Els tipus d’interès són una mesura d’inquietud en l’economia i podem afirmar que quan el banc més conservador de tots (el Banc Central Europeu) les situa al voltant del 0% i, així i tot les inquietuds no responen, és que algun fenomen econòmic s’amaga rere aquestes xifres.
Aquest fet no fa més que confirmar que les expectatives de l’Eurozona no acaben de ser esperançadores; a una recuperació amb altes taxes d’atur, un sector bancari debilitat i un nivell de deute molt alt s’hi afegeix el nou “fantasma” de la deflació.
La deflació és perillosa perquè els deutes passen a valer més ja que el valor dels doblers augmenta. Aquesta es produeix quan l’oferta de béns i serveis en una economia és superior a la demanda; les empreses es veuen abocades a reduir els preus per poder vendre la producció i no acumular tants stocks.
Si les circumstàncies econòmiques fossin normals, la deflació podria ser benvinguda ja que la caiguda dels preus genera un efecte riquesa o augment del salari real (cobrant el mateix sou podem comprar més coses) que tendeix a augmentar el consum de les famílies, com hem dit abans.
No obstant, si la deflació es fa persistent en el temps comença a ser un problema greu per a tot el sistema econòmic.
Primerament, aquesta induirà a diferir el consum, és a dir, els consumidors tendiran a posposar la seva decisió de compra al adonar-se’n de la tendència baixista dels preus esperaran a què aquests baixin encara més, el que crea una espiral destructiva del consum que obligarà a baixar encara més els preus.
Seguidament la reducció dels preus en el mercat minorista transcendeix al majorista i perjudica als fabricants, que es troben amb un excés d’oferta i es veuen obligats a reduir la planta de fabricació, la producció i la plantilla de treballadors.
Si els fabricants redueixen la planta i redueixen la seva inversió es produirà també un excés d’oferta de treball i això induirà a baixar els salaris, augmentar la taxa d’atur i a la contracció econòmica. Segons han informat alguns medis de comunicació el Banc Central Europeu planeja un programa de compra de bons per aportar una injecció de liquiditat per a combatre la deflació.
Esperam que la teràpia aplicada per el BCE solucioni o almanco minimitzi els efectes nocius de la deflació sobre el consum i la demanda interna del país, ja que aquests són els autèntics propulsors d’una economia com la nostra.

Article publicat a l’exemplar de Març de la revista Arròs amb Salseta.

En l’article anterior vam establir paral·lelismes entre l’economia i la medicina, centrant-nos en el diagnòstic i tractament que es va aplicar a la crisi econòmica actual i, seguint amb el mateix fl conductor, en aquest article ens centrarem en la fgura dels polítics, els suposats metges, encarregats de diagnosticar, tractar i curar les adversitats en la nostra economia.

Analitzant el procés que han duit a terme els nostres “metges” durant els darrers anys, ens du a plantejar- nos una sèrie de qüestions:

1. Suposant que tenim al capdavant del nostre país als polítics més competents, professionals i imparcials del país (tal i com es presenten ells), com és possible que després de cinc anys no s’hagi aplicat un tractament coherent sense haver de perjudicar tant l’estat del benestar?

2. Analitzant els errors del passat, l’estratègia més benefciosa per Espanya seria fomentar la innovació i l’educació, impulsar a l’emprenedor, i incentivar l’I+D. Com és possible que aquesta política, sigui ja no ignorada, sinó atacada amb retallades continues?

La corporació de “metges” espanyola, representada per la classe política, ha estat responsable directa de la generació de diverses bombolles que han agreujat la malaltia econòmica que patim actualment. César Molinas en el seu llibre ¿Qué hacer con España? defneix la classe política espanyola en matèria econòmica com una “generadora compulsiva de burbujas”.

Començant per la bombolla immobiliària, seguint amb la bombolla energètica i acabant amb la bombolla d’infraestructures públiques.

A Espanya les macro-urbanitzacions es materialitzaven mitjançant complexes negociacions que es traduïen no només en noves construccions, sinó en fnançament de partits polítics, comissions, més comissions i nombroses fortunes personals.

La bombolla d’energies renovables, presentada pels polítics com una aposta per situar-se en l’avantguarda de la lluita contra el canvi climàtic, s’ha convertit en un dels motius pels quals les famílies i empreses espanyoles paguem l’electricitat més cara d’Europa.

I que dir de les nombroses infraestructures públiques innecessàries que s’han construït a l’Estat espanyol amb costos astronòmics a benefci de constructors i polítics, i a perjudici dels contribuents?

Construccions com el famós aeroport de Castelló on l’únic que hi vola, els dies de vent, és la pols que ha agafat l’estàtua del senyor Fabra; autopistes on sí hi podria aterrar un avió, donada l’absència de cotxes que hi circulen; o estacions d’AVE on tindríem temps de llegir 50 exemplars de l’Arròs amb Salseta esperant un passatger.

I sí senyors, tot l’esmentat anteriorment ha estat possible gràcies a la permissivitat dels polítics espanyols ja que, són ells els que tenen el poder de legislar i marcar unes pautes que controlin la dinàmica i l’ètica de les activitats econòmiques d’un país.

Pensam que el govern estatal tenia medis per saber que moltes d’aquestes inversions resultarien no productives i que, en algun moment, tots aquests excessos ens passarien factura; i vaja si n’han passat de factura!

Però pot ser que, tot i sabent les conseqüències d’aquests excessos, es prioritzava l’interès econòmic, les comissions, els favors a amics o la foto de triomf amb el trofeu al darrere?

Pot ser que a l’hora de prendre decisions es tengui més en compte la por a perdre privilegis, o que les eleccions són cada quatre anys, i no les implicacions que tendran aquestes mesures a llarg termini?

Pot ser el problema no sigui tant la poca qualifcació i desconeixement dels temes en que legislen d’alguns dels polítics d’avui en dia (que també ho és), sinó el conficte entre interessos partidistes o personals i fer el que realment benefcia al desenvolupament econòmic del país.

Creiem que la recuperació econòmica d’aquest país, entre moltes altres coses, passa pel canvi d’hàbits de la classe política espanyola. Es necessiten »metges» professionals que legislin i actuïn amb sentit comú vetllant per la bona salut de l’economia del país.

Article publicat a l’exemplar de Febrer de la revista Arròs amb Salseta.

Primer de tot, ens presentarem. Som dos joves binissalemers amb inquietuds econòmiques i intentarem proporcionar-vos una visió simplificada dels processos, problemes i polítiques econòmiques de l’actualitat.

Som en Llorenç Torrens, estudiant del quart any del grau d’Administració i Direcció d’Empreses a l’UIB i administratiu a l’empresa APSL, i en Joaquin Llabrés, estudiant de quart any del grau d’Economia a l’UIB.

En medicina, hi ha malalties que necessiten un diagnòstic i tractament adequat i específic, doncs bé, en l’economia passa el mateix. Cada crisi és un món i cada una necessita un tipus de tractament ajustat a la tipologia i magnitud d’aquesta.

A Espanya, el primer error que es va cometre va ser pensar que la crisi actual era una crisi de demanda i que el que s’havia de receptar era medicina Keynesiana. I que és medicina Keynesiana? simple, augmentar les despeses públiques.

El govern va actuar amb polítiques fiscals per intentar salvar l’economia, ajudant al sector automobilístic, bancari, constructor (amb el “plan E”), etc.

Però al final, aquestes polítiques, derivades d’un mal diagnòstic, només suposaren un agreujament del problema, és més, aquest tractament equivocat ha fet que la crisi, avui en dia, encara sigui més greu.

En paraules mèdiques, l’augment de la despesa pública va servir com a analgèsic, però no era el potent antibiòtic que necessitàvem per sortir de la recessió.

Tot això va dur a haver de fer-se un nou plantejament i a realitzar un nou diagnòstic i tractament. El problema de l’economia espanyola es concentra en el dèficit del sector exterior, és a dir, que a Espanya les importacions (béns i serveis comprats a l’estranger) són bastant superiors a les exportacions (béns i serveis que ens compren).

Analitzant els indicadors de competitivitat, podem apreciar que el problema no resideix en les exportacions ja que, a pesar d’haver perdut competitivitat any rere any des de l’entrada a l’euro, aquestes s’han comportat de manera acceptable i Espanya no ha perdut quota de mercat.

Per tant, el problema es concentra en les importacions. El que ha passat és que hem gastat massa i hem gastat a nivells que superen els de la nostra productivitat i, per tant, hem hagut de comprar a l’estranger. Per aquesta raó es va deteriorar el sector exterior i va créixer tant l’endeutament.

Una altra de les principals causes del problema fou la brutal superioritat de la taxa d’inversió front a l’estalvi, estalvi que estava a nivells similars al de les economies més fortes d’Europa. Algú pot pensar… Però no és bo que el país inverteixi? Docs sí que ho és, però el problema d’Espanya és que aquesta inversió es va canalitzar fonamentalment en la construcció de cases i més cases, molt per sobre de la demanda real, aeroports sense passatgers, etc. És a dir, inversió no productiva.

Tot això ha estat possible perquè ha resultat molt fàcil i barat endeutar-se, principalment perquè el mercat ha discriminat el risc erròniament; si no, no s’explica que es demanessin interessos similars a Espanya que a Alemanya o França.

Any rere any aquest deute es va anar acumulant fins arribar a límits insostenibles, pròxims al 100% de PIB.

A partir d’aquí la recepta mèdica idònia és aquella que podríem receptar a una persona amb sobrepès, ja que li diríem que ha d’ingerir menys calories i cremar-ne més, és a dir, reajustar els seus hàbits.

El mateix passa en l’economia, ja que el que s’ha de fer per aturar aquest augment insostenible de l’endeutament és reduir les despeses i augmentar els ingressos, tan simple, tan complex i dolorós a la vegada, a través d’una consolidació fiscal.

Creiem, però que aquestes polítiques d’austeritat haurien de tenir una major sensibilitat per àmbits com l’educació, sanitat o pensions, que actualment son els més castigats per les retallades. Clar està, que invertir en la formació i l’educació de les persones d’un país marcarà el futur d’aquest, cosa que actualment pareix que no es té en compte.