Cada dijous de sa vermada,
m’aixec amb una mala tramada.
Hi ha gent que no ho enten,
però bé que venen amb so tren.
Cinquanta anys d’una festa com aquesta,
ens removen el cor com si hi tocàs una orquestra.
Aquests dies tots som soldats,
i no mos fan por ni “killos” ni sotracs.
Es cos mos torna de ferro grec,
que ni se vincla ni fa crec.
Tots ensatam metles amb sa niua,
i mos és igual si mos la deixam en carn viva.
A dins es cap només menjar, beure i no creure,
i per art de màgia a tothom li fuig es reuma.
Perque tot es veu diferent,
amb s’estomac ple de vi i fideus coents.
Que aquests de ciutat que les venen tastar,
se’n tornen amb un paladar que restaurar.
Que si, que allà tenen Mango y el Corte Inglés,
però noltros es millor vi i sa millor gent, que per 5€ te fan ses “ingles”.
Volem vi, volem vi, volem vi! I amb una gota no mos basta,
perque no estam fets d’aquesta pasta.

Visca Binissalem i visca Sa Vermada!