Article publicat a l’exemplar de  Maig de la revista Arròs amb Salseta.

En matèria econòmica la prima de risc és la diferència entre l’interès que es paga pel deute d’un país i el que es paga pel d’un altre.

A Europa, és el sobrepreu que exigeixen els inversors per a comprar el deute d’un país respecte a Alemanya. Alemanya s’utilitza com a referència perquè està considerada l’economia més estable i amb menys problemes econòmics i financers. Posem per cas que et venen a demanar doblers, dos amics teus, en “Faustino Pago”, que té fama de mal pagador i de ser un “butxaques foradades” i per altra banda na “Susi Pago” que sol ser bona pagadora i es troba en una bona situació econòmica. És evident que el risc de què el primer no et torni els doblers és major que el de què la segona no ho faci, per tant, posats a demanar un interès pel nostre préstec, aquest serà major en el primer cas que en el segon.

Per exemple, a na Susi Pago li demanarem un 5% d’interès per deixar-li els nostres doblers, però a nen Faustino Pago un 7%, ja que el risc d’impagament és major.
Per tant, la prima de risc seria del 2% (7%-5%).
Doncs bé, simplificadament això és el que passa a Europa i per això hi ha països amb diferents primes de risc i Alemanya és considerada la referència per la seva millor situació econòmica i estabilitat.

A Europa podem identificar dos grans grups de països diferenciats per la seva situació econòmica, i com és de suposar la prima de risc és més elevada en el grup de països amb una situació més precària.
Aquests són els anomenats països “PIIGS”, un acrònim pejoratiu en anglès amb el qual els mitjans de comunicació financers es refereixen al grup de països de la Unió Europea que tenen majors problemes econòmics i financers (Portugal, Italy, Ireland, Greece , Spain).

Analitzant l’evolució de la prima de risc a espanya podem distingir tres etapes;

Una primera etapa, compresa entre els anys 2007 i 2011. A l’inici d’aquest període la prima de risc era quasi 0, ja que Espanya es finançava al mateix cost que Alemanya. Posteriorment es va iniciar una escalada prolongada de la prima de risc provocada, entre altres factors, per l’inici de la crisi econòmica on la prima de risc arribà als més de 400 punts.

La segona etapa fou la més crítica i va transcórrer durant la segona meitat de l’any 2012 on es fa públic el rescat i nacionalització de Bankia, Espanya demana un rescat per la precària situació econòmica del sector bancari i la rendibilitat exigida als bons espanyols es dispara a màxims històrics. La prima de risc arribà als 638 punts.

Al final d’aquesta etapa els mercats s’estabilitzen gràcies a l’anunci per part del BCE d’un programa de bons per països amb problemes.

La tercera etapa, que comença a l’any 2013, ve marcada per una millora de la situació gràcies, en gran part, al recolzament econòmic rebut per part de la unió europea, cosa que fa baixar la prima de risc per davall de l’anomenada barrera psicològica dels 200 punts.

Cal esmentar, però, que tot i que la prima de risc es situï en nivells òptims, seguim arrossegant i augmentant un deute molt gran, i que el recolzament rebut des d’Europa ens manté sotmesos a les mans rectores de la Unió Europea. De fet, alguns medis de comunicació ja han anunciat noves mesures d’ajustament i retallades imposades des d’Europa.

Tot i això, podem afirmar que la baixada de la prima de risc ens permet finançar- nos més fàcilment i a un cost menor.