Article publicat a l’exemplar d’Abril de la revista Arròs amb Salseta.

En aquesta ocasió intentarem aclarir el concepte de deflació i explicar les implicacions que pot tenir aquesta en una economia com l’espanyola.

En els medis de comunicació, les darreres setmanes ha estat molt present el fenomen de la deflació, hem sentit declaracions d’alts càrrecs com Mario Draghi, president del Banc Central Europeu o de Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional.

La deflació és una caiguda dels preus que es prolonga durant varis períodes (durant dos trimestres, com a mínim, segons el Fons Monetari Internacional). És el fenomen contrari a la inflació.
No s’ha de confondre amb la desinflació, que es coneix com una desacceleració del creixement dels preus. La desinflació suposa un creixement menor dels preus i la deflació una disminució d’aquests durant varis períodes.

Molta gent pot pensar que una baixada reiterada dels preus té un efecte positiu, però no sempre és així.
En un període curt de temps sí, ja que el fenomen genera efectes positius sobre el consum provocats per l’augment del poder adquisitiu que suposa una baixada dels preus.

En canvi, quan la deflació es prolonga en el temps té un impacte molt negatiu sobre l’economia, i més encara quan es tracta d’economies altament endeutades i amb altes taxes d’atur, com la nostra. A aquestes altures resulta difícil negar que Europa ha caigut en la trampa de la deflació, i que la por a aquest fenomen va dur al BCE realitzar la històrica baixada dels tipus d’interès al 0,25%.
Els tipus d’interès són una mesura d’inquietud en l’economia i podem afirmar que quan el banc més conservador de tots (el Banc Central Europeu) les situa al voltant del 0% i, així i tot les inquietuds no responen, és que algun fenomen econòmic s’amaga rere aquestes xifres.
Aquest fet no fa més que confirmar que les expectatives de l’Eurozona no acaben de ser esperançadores; a una recuperació amb altes taxes d’atur, un sector bancari debilitat i un nivell de deute molt alt s’hi afegeix el nou “fantasma” de la deflació.
La deflació és perillosa perquè els deutes passen a valer més ja que el valor dels doblers augmenta. Aquesta es produeix quan l’oferta de béns i serveis en una economia és superior a la demanda; les empreses es veuen abocades a reduir els preus per poder vendre la producció i no acumular tants stocks.
Si les circumstàncies econòmiques fossin normals, la deflació podria ser benvinguda ja que la caiguda dels preus genera un efecte riquesa o augment del salari real (cobrant el mateix sou podem comprar més coses) que tendeix a augmentar el consum de les famílies, com hem dit abans.
No obstant, si la deflació es fa persistent en el temps comença a ser un problema greu per a tot el sistema econòmic.
Primerament, aquesta induirà a diferir el consum, és a dir, els consumidors tendiran a posposar la seva decisió de compra al adonar-se’n de la tendència baixista dels preus esperaran a què aquests baixin encara més, el que crea una espiral destructiva del consum que obligarà a baixar encara més els preus.
Seguidament la reducció dels preus en el mercat minorista transcendeix al majorista i perjudica als fabricants, que es troben amb un excés d’oferta i es veuen obligats a reduir la planta de fabricació, la producció i la plantilla de treballadors.
Si els fabricants redueixen la planta i redueixen la seva inversió es produirà també un excés d’oferta de treball i això induirà a baixar els salaris, augmentar la taxa d’atur i a la contracció econòmica. Segons han informat alguns medis de comunicació el Banc Central Europeu planeja un programa de compra de bons per aportar una injecció de liquiditat per a combatre la deflació.
Esperam que la teràpia aplicada per el BCE solucioni o almanco minimitzi els efectes nocius de la deflació sobre el consum i la demanda interna del país, ja que aquests són els autèntics propulsors d’una economia com la nostra.