Article publicat a l’exemplar de Febrer de la revista Arròs amb Salseta.

Primer de tot, ens presentarem. Som dos joves binissalemers amb inquietuds econòmiques i intentarem proporcionar-vos una visió simplificada dels processos, problemes i polítiques econòmiques de l’actualitat.

Som en Llorenç Torrens, estudiant del quart any del grau d’Administració i Direcció d’Empreses a l’UIB i administratiu a l’empresa APSL, i en Joaquin Llabrés, estudiant de quart any del grau d’Economia a l’UIB.

En medicina, hi ha malalties que necessiten un diagnòstic i tractament adequat i específic, doncs bé, en l’economia passa el mateix. Cada crisi és un món i cada una necessita un tipus de tractament ajustat a la tipologia i magnitud d’aquesta.

A Espanya, el primer error que es va cometre va ser pensar que la crisi actual era una crisi de demanda i que el que s’havia de receptar era medicina Keynesiana. I que és medicina Keynesiana? simple, augmentar les despeses públiques.

El govern va actuar amb polítiques fiscals per intentar salvar l’economia, ajudant al sector automobilístic, bancari, constructor (amb el “plan E”), etc.

Però al final, aquestes polítiques, derivades d’un mal diagnòstic, només suposaren un agreujament del problema, és més, aquest tractament equivocat ha fet que la crisi, avui en dia, encara sigui més greu.

En paraules mèdiques, l’augment de la despesa pública va servir com a analgèsic, però no era el potent antibiòtic que necessitàvem per sortir de la recessió.

Tot això va dur a haver de fer-se un nou plantejament i a realitzar un nou diagnòstic i tractament. El problema de l’economia espanyola es concentra en el dèficit del sector exterior, és a dir, que a Espanya les importacions (béns i serveis comprats a l’estranger) són bastant superiors a les exportacions (béns i serveis que ens compren).

Analitzant els indicadors de competitivitat, podem apreciar que el problema no resideix en les exportacions ja que, a pesar d’haver perdut competitivitat any rere any des de l’entrada a l’euro, aquestes s’han comportat de manera acceptable i Espanya no ha perdut quota de mercat.

Per tant, el problema es concentra en les importacions. El que ha passat és que hem gastat massa i hem gastat a nivells que superen els de la nostra productivitat i, per tant, hem hagut de comprar a l’estranger. Per aquesta raó es va deteriorar el sector exterior i va créixer tant l’endeutament.

Una altra de les principals causes del problema fou la brutal superioritat de la taxa d’inversió front a l’estalvi, estalvi que estava a nivells similars al de les economies més fortes d’Europa. Algú pot pensar… Però no és bo que el país inverteixi? Docs sí que ho és, però el problema d’Espanya és que aquesta inversió es va canalitzar fonamentalment en la construcció de cases i més cases, molt per sobre de la demanda real, aeroports sense passatgers, etc. És a dir, inversió no productiva.

Tot això ha estat possible perquè ha resultat molt fàcil i barat endeutar-se, principalment perquè el mercat ha discriminat el risc erròniament; si no, no s’explica que es demanessin interessos similars a Espanya que a Alemanya o França.

Any rere any aquest deute es va anar acumulant fins arribar a límits insostenibles, pròxims al 100% de PIB.

A partir d’aquí la recepta mèdica idònia és aquella que podríem receptar a una persona amb sobrepès, ja que li diríem que ha d’ingerir menys calories i cremar-ne més, és a dir, reajustar els seus hàbits.

El mateix passa en l’economia, ja que el que s’ha de fer per aturar aquest augment insostenible de l’endeutament és reduir les despeses i augmentar els ingressos, tan simple, tan complex i dolorós a la vegada, a través d’una consolidació fiscal.

Creiem, però que aquestes polítiques d’austeritat haurien de tenir una major sensibilitat per àmbits com l’educació, sanitat o pensions, que actualment son els més castigats per les retallades. Clar està, que invertir en la formació i l’educació de les persones d’un país marcarà el futur d’aquest, cosa que actualment pareix que no es té en compte.